Mira que m'han arribat a passar coses en aquest camí...coses que mai hagués pensat que em podrien passar.
Vàrem escollir una adopció internacional per què no voliem que per res del món la família biològica ens pogués prendre el nostre fill...dit i fet...com si estigués escrit....aquest era el nostre destí, fos on fos que adoptéssim.
En aquell moment vaig sentir coses...horribles que ara no sento i m'agradaria rectificar.
Vaig odiar aquella dona, mare biològica, amb totes les meves forces...i vaig desitjar-li mal...tot el mal del món.
En aquell moment...era incapaç de sentir una altra cosa, em prenien el meu fill...hi ha alguna cosa pitjor per una mare??
L'hagués esgarrapat...però amb els milers de km que em separaven de tot...només podia cridar i plorar....i odiar.
Doncs tot això m'agradaria rectificar-ho per què no ho sento avui.
Vaig perdre un fill...i ara ja no em fa mal...ja no el sento meu.
No odio aquella mare biològica, en absolut.
Tant de bo totes les mares biològiques reclamessin els seus fills i no hi haguéssin nens sense amor, sense carícies, sense escalfor...llàstima que això sigui un miratge, un miratge que per nosaltres, pares adoptius, és el millor regal del món.
Cap nen d'aquest món es mereix créixer sol.
Demano perdò si algú es va ofendre o sentir dolgut per totes les bestieses que vaig dir aquí mateix.
Ara mateix, si pogués, ajudaria a aquesta mare biológica per que en en Eugene no li faltés res.
Això no ho puc fer. Però sí que puc ajudar a altres nens que per la raò que sigui no poden estar amb els seus pares.
Aquesta és una altra de les lliçons apreses.
Segurament, si no hagués passat el que va passar, mai hagués arribat a aquest punt i mai hagués après aquesta lliçò.
Però siusplau...més hosties no!!! jijijijijijiji
Estic tant orgullosa de tenir la vostra companyia!!!!...no sabeu el be que em feu...
Vàrem escollir una adopció internacional per què no voliem que per res del món la família biològica ens pogués prendre el nostre fill...dit i fet...com si estigués escrit....aquest era el nostre destí, fos on fos que adoptéssim.
En aquell moment vaig sentir coses...horribles que ara no sento i m'agradaria rectificar.
Vaig odiar aquella dona, mare biològica, amb totes les meves forces...i vaig desitjar-li mal...tot el mal del món.
En aquell moment...era incapaç de sentir una altra cosa, em prenien el meu fill...hi ha alguna cosa pitjor per una mare??
L'hagués esgarrapat...però amb els milers de km que em separaven de tot...només podia cridar i plorar....i odiar.
Doncs tot això m'agradaria rectificar-ho per què no ho sento avui.
Vaig perdre un fill...i ara ja no em fa mal...ja no el sento meu.
No odio aquella mare biològica, en absolut.
Tant de bo totes les mares biològiques reclamessin els seus fills i no hi haguéssin nens sense amor, sense carícies, sense escalfor...llàstima que això sigui un miratge, un miratge que per nosaltres, pares adoptius, és el millor regal del món.
Cap nen d'aquest món es mereix créixer sol.
Demano perdò si algú es va ofendre o sentir dolgut per totes les bestieses que vaig dir aquí mateix.
Ara mateix, si pogués, ajudaria a aquesta mare biológica per que en en Eugene no li faltés res.
Això no ho puc fer. Però sí que puc ajudar a altres nens que per la raò que sigui no poden estar amb els seus pares.
Aquesta és una altra de les lliçons apreses.
Segurament, si no hagués passat el que va passar, mai hagués arribat a aquest punt i mai hagués après aquesta lliçò.
Però siusplau...més hosties no!!! jijijijijijiji
Estic tant orgullosa de tenir la vostra companyia!!!!...no sabeu el be que em feu...
unooooooooooooooooooo.jpg)
17 comentaris:
Estic orgullosa de tu!! Quan m'alegre que hajes fet aquesta reflexió. Ja ho veus... aquest camí nostre té molt que ensenyar-nos per a ser els millors pares que els nostres fills poguen tenir.
Un abraç.
Eva, carinyet, ets molt gran!!! Ets persona, i en aquell moment lo que vas sentir era lo més normal,... tots ho vam sentir una miqueta amb tú,... et prenien una part de tú...
Ara, el temps ha possat les coses al seu lloc, i estas preparada per avançar, per continuar aquest camí que te porta a Irkutsk.
Lo que vas sentir en aquells moments et feia persona,... lo que sents avui, et fa una gran persona!!!
M'alegra llegir-te així, peró espero ben aviat llegir-te carregada de nervis i emoció perqué marxeu a coneixer al vostre cigronet@!!!
Petonets
Me alegra verte así, con esas ideas. Más animada. Besitos
ENs encanta voret aixi, com quan vos varem llegir sa primera vegada.. aixi da molt de gust. estam encantas,,, es veu que la recepta de la paciencia i bon humor funciona!!!! ;)
Una braçada molt forta i ens alegrem molt per vosalñtres!!!
Ole!!
Jo penso que tocar, tampoc és que toqui demanar perdó... el perdó és una cosa que s'ha de demanar només si el sents... i tu el sents i el demanes! Ole!!
Tal com parlavem ahir... si algun dia el teu fill llegeix el blog, veurà que té una mare que reflexiona amb els seus actes i que si creu que ha fet o dit una cosa que no està bé, és capaç de demanar perdó, i això Eva, és una gran lliçó pel teu fill!
Laura.
eres una gran persona!!!!! me ha encantado tu entrada de hoy....es una reflexion profunda pero preciosa y que sin duda no todo el mundo sería capaz de hacaer.
Un besote enorme y mucha fuerza...el último empujon!!!
Ester
Eva, tens un cor inmens. Després de tot el que us ha passat, tenir la força d'esperit per a poder perdonar, es necessita ser molt i molt fort. No puc fer altra cosa que felicitar-te per això.
Realment, ets admirable !!!
Un petó molt fort.
Eva, com sempre sàbies paraules.
No crec que t'hagis de disculpar, tots ens hem sentit així, i és normal que en aquell moment els sentiments de ràbia i dolor t'envaïssin t'acabaven de prendre un fill i ningú semblava que pensés en tu com a mare, cosa a la qual sembla que els pares adoptius ens hem d'acostumar, ara toca somriure i ser feliça estic segura que molt i molt aviat tindràs el teu fill o filla en braços
Eva, la reacció que vas tenir va ser ben normal. Vas tocar el cel i de cop i volta aquest cel va desaparèixer... L'experiència que vau viure va ser brutal! I estaves molt enfadada... I qui no s'enfadaria? Tu vas necessitar posar-hi paraules i exterioritzar-ho a través d'aquesta finestra. Amb el temps i l'amor dels teus has treballat aquest dol que et va fer tant de mal i ara, amb la llunyania, ets capaç de demanar perdó. Chapeau, Eva, chapeau! Això diu molt de tu!
Per cert, estic encantada de tornar a trobar els teus comentaris per aquí i per allà, com abans... se't trobava a faltar, nena!
Abraçades cargoleres!
Sempre m'emocioneu amb les vostres paraules...snif...
Eva carinyo!!!Jo no penso que tinguis que demanar perdó!!!. Som humans, i en aquest embaràs del cor, pasem per molts moments, alguns d´ells són meravellosos. I d´altres de molt patiment, com el que vosaltres vau pasar.
Un petó ben fort preciosa, i ara a pensar en el vostre peke i en el moment de coneixe´l.
Es muy duro lo que os ha tocado vivir y ojalá nadie tuviera que pasar por eso.
Me gusta muchísimo tu entrada y a las reflexiones a las que has llegado. Te felicito por esta nueva actitud, y que te enfrentes al futuro, a la espera de tu peque con esa fuerza y esa actitud positiva.
Besos
Olga
Eva... pell de gallina.......
Un petó!!!
Eva,en caliente se dicen cosas de las que despues nos arrepentimos, pero rectificar es de sabios, ademas en esos momentos tenias todos los motivos del mundo para pensar y decir lo que dijiste.Como digo yo el destino es el destino y vuestro hijo será el que tenga que ser.
un beso muy fuerte
no me deja dejar comentarios que rabia!!!!
Eva, ets fantàstica. Estic convençuda que sereu un grans pares.
La teva reacció va ser totalment normal i comprensible. Però m'agrades més així d'animada. Que tot us vagi molt bé a partir d'ara.
Molts petons
T'he anat seguint i penso que la teva reacció va ser fruit de l'amor i l'instint protector d'una mare de veritat. Jo hagués fet el mateix. Ara bé, també és molt bo que puguis madurar aquesta mala experiència, el temps és qui més ens ajuda en els mals moments. Molta força i uns ànims inmensos per afrontar totes les coses meravelloses que passaran aviat!
Publica un comentari